El líder del so Bakersfield
Buck Owens, juntament amb Merle Haggard, va ser el líder del so Bakersfield, una interpretació més elèctrica i rockera del hardcore honky tonk més dur com a alternativa al so pop dominant en els anys seixanta a la música country.
Owens, va ser el primer artista country que va emergir a Bakersfield, Califòrnia (i no a l’habitual Nashville) aconseguint un total de 15 números 1 consecutius a mitjans dels seixanta, per a un total de 21 al llarg de la seva vida musical, encara que al final de la seva carrera se’l va conèixer més per la seva faceta televisiva en el xou Hee Haw, una comèdia country.
Moltes generacions d’artistes, des de Gram Parsons a la fi dels seixanta, fins a Dwight Yoakam en els 80s i 90s van prendre com a referència la seva aportació per modernitzar la música country.
Owens va néixer el 12 d’agost de 1929 a Texas, però la seva família es va traslladar a Mesa (Arizona) durant la Gran Depressió a la recerca de treball.
Aviat va mostrar el seu interès per la música … Dedicant molt temps a tocar la guitarra.
Juntament amb el seu amic, Theryl Ray Britten ocasionalment actuaven en clubs i honky tonks de Phoenix, però sense major transcendència.
Amb 19 anys es casà amb Bonnie Campbell, també una cantant country amb la qual tingué dos fills (es divorciaren el 1953).
El 1951 decideixen traslladar-se a Bakersfield, on formaràn part de la banda Bill Woods & the Orange Blossom Playboys, actuant de manera regular en clubs, especialment en el Blackboard.
Aviat formaria la seva pròpia banda, The Schoolhouse Playboys, i aconseguiría durant el període 1954-58 participar com a guitarrista d’estudi per al segell Capitol en enregistraments d’artistes com Faron Young, Tommy Sands i Wanda Jackson.
El 1956 grava el seu primer disc compost per deu temes per al segell independent Pep. Els singles “Down on the Corner of Love” (sovint versionada) o “Sweethearts in Heaven”, no van tenir massa èxit, encara que sí que van cridar l’atenció de la indústria country.
Després de ser temptat per Columbia, finalment Capitol Records comença a considerar-lo no només com un músic d’estudi sinó també com un cantant i compositor.
Els seus primers temes van ser pràcticament ignorats, … no aportaven massa, ja que seguien la línia marcada pel so nashville, és a dir, composicions pop amb veus corals.
La seva carrera semblava arribar a un carreró sense sortida.
Amb problemes econòmics i falta de perspectives artístiques, es trasllada a Tacoma, on treballa com a DJ en una emissora de ràdio, on coneixeria a Loretta Lynn, i continua actuant en clubs de la localitat .
Ken Nelson, productor de Capitol, el convenç a la fi de 1958 per gravar uns temes en els quals se li permet fer servir steel guitar i un violí.
“Second Fiddle” aconsegueix un sorprenent èxit, situant-se en el lloc 24 de les llistes de country.
Encara excéptic sobre les seves possibilitats, coneix al violinista i guitarrista Do Rich, al seu xou de ràdio qui tindrà una influència determinant en la seva música.
“Under Your Spell Again“, el següent single, assolirà el quart lloc i li obrirà definitivament les portes de la música country.
Després de l’èxit, es trasllada definitivament a la seva casa, a Bakersfield.
Els èxits comencen a arribar. El 1960 “Above and Beyond” (Nº3), “Excuse Me(I Think I’ve Got a Heartache)”; el 1961 “Foolin’ Around” (8 setmanes Nº2), “Mental Cruelty” / “Loose Talk“.
Owens i Rich comencen una gira per tot el país, progressivament deixen d’utilitzar guitarres acústiques substituint-les per unes Fender Telecasters, guitarres elèctriques que configuraran definitivament aquest so bakersfield.
Aquest canvi fonamental s’aprecia en dos temes que van ser Top 10 l’any 1962: “Kickin’ Our Hearts Around” i “You’re for Me”.
Al començament de l’any 1963, formarà la seva pròpia banda The Buckaroos, un dels primers baixistes de la qual va ser Merle Haggard.
De aquí endavant les coses van canviar per Buck.
El seu primer número u va ser “Act Naturally“(1963) el primer d’una sèrie de quinze números u consecutius… “Love’s Gonna Live Here” (1963) va ser el seu major èxit, setze setmanes com a número u, el 1964 “My Heart Skips a Beat”, “Together Again” i “I Don’t Care (Just as Long as You Love Em)”.
El 1965, “I’veu Got a Tiger by the Tail,” “Before You Go” “Only You (Ca Break My Heart)” i el seu tema instrumental “Buckaroo”.
El 1966, “Waitin’ in Your Welfare Line”, “Think of Em,” i “Open Up Your Heart”. “Where Does the Good Estafis Go,” “Sam’s Plau,” “Your Tendir Loving Care i “It Takes People Like You (To Make People Like Em)” van ser els seus èxits de 1967.
El públic apreciava el so Bakersfield, i Merle Haggard, juntament amb Wynn Stewart i Tommy Collins configuraran el grup d’artistes més rellevants d’aquest gènere, actualitzant el honky tonk en contrast directe amb el suau country-pop de Nashville.
Owens es va convertir en tot un fenomen popular a mitjans dels seixanta, amb més de cent actuacions en un any, venent milers de discos. Owens començà a afegir al seu so noves textures i tempos. El 1968, “How Long Will My Baby Be Gone,” “Sweet Rosie Jones,” “Let the World Keep on a Turnin’,” “I’ve Got You on My Mind Again”.
Prossegueix experimentant amb la seva música com ho demostren els senzills de l’any 1969, “Who’s Gonna Mow Your Grass” o “Tall Dark Stranger.”
Alterna la seva carrera musical amb la realització de diferents xous televisius sobre la música country.
Entre 1969-1971 Capitol editarà fins a nou discos de Buck (inclosos tres nous treballs), s’esprém l’èxit que se li resisteix a abandonar, amb temes com “The Kansas City Song” o “I Wouldn’t Live in New York City (If They Gave Em the Whole Dang Town)” que es manté en el Top 10 de les llistes sense majors dificultats.
El 1972, obtindrà el seu últim número u com a artista individual amb la balada “Made in Japan.”
A partir d’aquest moment, malgrat alguns èxits com “Big Game Hunter” (1973), “On the Cover of The Rolling Stone” (1974), “On the Cover of the Music City News” (1974) i “It’s A) Monsters’ Holiday” aquest mateix any, la seva carrera comença a declinar.
La mort en accident de moto del seu gran amic Rich al juliol de 1874 no l’ ajuda. Buck entra en un període de depressió.
Finalitzat el seu contracte amb Capitol, el 1975 signa amb Warner i comença a gravar a Nashville.
Les vendes no es recuperen, el seu so es fa més pop, cada vegada més allunyat de la música que el va fer famós.
Com el seu xou televisiu Hee Haw segueix mantenint un èxit pertina, el gran públic comença a considerar-ho més un showman televisiu que el cantant honky tonker que portava al seu cor.
Ni tan sols el seu hit de finals dels setanta “Play Together Again Again” al costat de Emmylou Harris aconsegueix esborrar aquesta imatge.
El 1980, Buck decideix continuar amb la seva faceta televisiva fins a 1986, i abandonarà la seva carrera musical.
Així esdevingué que es trobés fora de joc a mitjans de la dècada dels vuitanta, quan tota una nova generació d’artistes conquistaven els mercats i les emissores de ràdio.
Un dels artistes destacats dins del que es va venir a denominar Newtraditionalist i que lideraven l’oposició al so pop de Nashville, Dwight Yoakam va convèncer a Buck per tornar a gravar el seu gran èxit “Streets of Bakersfield“, arribant a assolir el número u el 1988.
Havien passat setze anys des del seu últim número u.
