El primer gènere musical conegut com a música honky-tonk va ser una manera de tocar el piano relacionat amb el ragtime, emfatitzant però el ritme més que la melodia o l’harmonia, l’estil va evolucionar en resposta a un entorn en què els pianos sovint eren mal cuidats, amb tendència a estar desentonats i tenint algunes tecles que no funcionaven.
La música honky-tonk va influir en l’estil de piano boogie-woogie, tal com indica el disc de 1938 de Jelly Roll Morton “Honky Tonk Music” i l’èxit de Meade Lux Lewis “Honky Tonk Train Blues”. Lewis el va gravar moltes vegades des de 1927 fins a la dècada de 1950, i la cançó va ser versionada per molts altres músics, incloent-hi Oscar Peterson.
L’instrumental de blues “Honky Tonk “de Bill Doggett Combo, amb una sinuosa línia de saxòfon i una conducció a ritme lent, va ser un èxit de rock and roll. Fats Domino, natiu de New Orleans, era un altre pianista de honky-tonk, que tenia “Blueberry Hill ” i “Walkin’ to New Orleans” com a èxits a les llistes de música populars.
En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la indústria musical va començar a referir-se a la música honky-tonk que es tocava des de Texas i Oklahoma fins a la costa oest com a música hillbilly. Més recentment, el terme s’ha referit al so principal de la música country, que es va desenvolupar a Nashville a mesura que s’acceptava el swing occidental.
Originalment, comptava amb la guitarra, el violí o fidle, el contrabaix i la steel guitar (importada de la música popular hawaiana). La veu era originalment aspra i nasal, com exemplifiquen els cantautors Floyd Tillman i Hank Williams, però més tard va desenvolupar un so clar i nítid, com el de George Jones i Faron Young.
Les lletres són senzilles i directes, i a diferència del country pur, no es basen tant en el món rural, ni en actes feliços com les celebracions i els temes romàntics. Sovint es parla de festes alcohòliques per oblidar l’amor, l’angoixa i la infelicitat per haver estat allunyat de casa seva atès que el honky tonk va ser en realitat el resultat d’una variació de lletres que relataven com els treballadors deixaven els seus llocs d’origen per migrar a les grans ciutats (en general a Texas) a la recerca d’una nova vida.
Amb drets d’autor i publicat el 1941, “Walking the Floor Over You”, d’Ernest Tubb, la seva sisena versió per a Decca, va ajudar a establir l’estil honky-tonk i Tubb com un dels seus principals professionals. Tubb, natural de Crisp, Texas, era un fan de Jimmie Rodgers i fusionava el swing occidental, que feia anys que emprava guitarres elèctriques, amb altres sons “country”. Va portar el so a Nashville, on va ser el primer músic a tocar la guitarra elèctrica a Grand Ole Opry.
A la dècada de 1950, el honky tonk va entrar a la seva època daurada, amb la popularitat de Webb Pierce, Hank Locklin, Lefty Frizzell, Faron Young, George Jones i Hank Williams. A mitjan dècada dels cinquanta, el rockabilly (que combinava el country honky-tonk amb el rithm & blues) i la música elegant del so de Nashville, van acabar amb el període inicial de dominació del honky-tonk.
El single número ú i disc d’or dels Rolling Stones ” Honky Tonk Women ” (1969) es basava en el so d’artistes honky-tonk dels anys quaranta i feia referència a la reputació dels bars honky-tonk com a centres de prostitució. A la dècada de 1970, la marca de honky-tonk del outlaw country estava representada per artistes com Gary Stewart, Waylon Jennings, Willie Nelson, David Allan Coe i Billy Joe Shaver.
A poc a poc, el honky tonk va anar desapareixent com a element principal, igual que va passar amb altres gèneres country com el Rockabilly o el Country-pop. Però d’alguna manera va ser una influència per als nous subgèneres que van destacar com el Country Bakersfield dels anys seixanta, el Country progressiu dels setanta, o el Country neo-tradicional dels anys 80 i 90.
