Amb l’auge del so autèntic del neotradicionalisme tots volien abocar-se novament a la música country. Però això no era com havia estat la moda Urban Cowboy. En paral·lel a l’augment enorme de la popularitat del country, es va donar el creixement d’altres estils musicals com el rap i el hip-hop, així com l’aparició de la música techno. Aquests estils, de la mateixa manera que van atreure molts seguidors, també en van espantar milions d’altres que, inclinats a consumir música pop, veien inundades les seves ràdios per sons als quals no estaven acostumats. Aquests oients de vint-i-tants a quaranta anys, que en la seva adolescència –dècada dels setanta- havien escoltat el pop de James Taylor, Carly Simon, Eagles o Bee Gees, no sentien en l’oferta de Metallica o Marilyn Manson els sons que volien escoltar.
La proposta més propera era la música country-pop, en aquell moment anava braç a braç amb el neotradicionalisme. Als anys noranta van continuar sorgint neotradicionalistes, però l’espectre country es va obrir per rebre altres intèrprets que potser dècades abans mai haguessin estat considerats country, com Mary Chapin Carpenter o Lyle Lovett. Aquesta obertura va ser també una necessitat de mercat: els seguidors que buscaven sons nous volien, òbviament, consumir-los també.
Els segells discogràfics van sortir amb els seus “caçatalents” a recórrer tavernes, clubs, discoteques, coffee-houses … Amb el propòsit de reclutar tot aquell artista que oferís qualitat i que estigués sense contracte. Això va significar l’aparició de moltíssims talents de molt diversa estirp musical: en aquesta època -recordem que estem parlant de 1989 i 1990- apareixen artistes com Clint Black, Alan Jackson, Doug Stone, Mark Chesnutt, Patty Loveless, Sammy Kershaw, Hal Ketchum, Lorrie Morgan, The Kentucky Headhunters, Pam Tillis, Travis Tritt, Marty Stuart, Suzy Boggus, Nancy Griffith, Vince Gill, Carlene Carter, Holly Dunn i, sens dubte, el més reeixit de tots, Garth Brooks. Bé, cal aclarir que molts dels anomenats ja havien col•locat cançons en les llistes country en anys anteriors, però que va ser aquests dos anys de llançament que els van portar a la fama.
El fenomen Garth Brooks
Nascut a Tulsa, Oklahoma, el 7 de febrer de 1962, va créixer envoltat de música country: la seva mare era Colleen Carroll Brooks, una cantant del segell Capitol a la dècada dels anys cinquanta. Durant la seva adolescència i després d’un primer viatge a Nashville d’on va tornar frustrat, Garth Brooks va formar una banda local anomenada Santa Fe, interpretant una barreja d’oldies pop i country, demostrant el seu amor per James Taylor, Dan Fogelberg, els grups Boston i Kansas i el texà George Strait.
El 1987, novament a Nashville, va començar a compondre per al segell Capitol, fet que el va portar eventualment a gravar els seus primers temes sota la producció d’Allen Reynolds. Des d’aleshores, totes les seves cançons es van convertir en èxits gegantins i la seva personalitat dinàmica i bromista va fer que tothom connectessin amb Brooks. El 1991, el seu cd Ropin’ the Wind va debutar en el primer lloc de les llistes pop, una cosa que mai no havia aconseguit cap artista country, mentre que el seu concert del 7 d’agost de 1997 a Central Park va convocar 800.000 persones a Nova York.
La seva forta personalitat va fer a més que pogués controlar tots els aspectes de la seva carrera fins al moment de retirar-se del món de la música el 2001. El 2005 va tornar a aparèixer amb un contracte a Las Vegas i així fins al 2014, que va programar alguna gira. El seu últim àlbum, Man Against Machine, va ser publicat l’11 de novembre de 2014 en exclusiva a la seva botiga de música en línia GhostTunes.8.
