Austin és la capital de l’estat nord-americà de Texas i del comtat de Travis. Localitzada en el sud-oest dels Estats Units, concretament a Texas Central, és la 14a ciutat més poblada dels Estats Units i la 4a més gran a l’estat de Texas. Austin és també la segona capital estatal més gran del país. A la data de l’1 de juliol de 2012, tenia una població de 842.592 habitants. La ciutat és el centre cultural i econòmic de l’àrea metropolitana d’Austin. Es troba a la vora del riu Colorado (no confondre amb el riu Colorado que forma frontera entre EUA i Mèxic).
A més de les seves funcions com a seu del govern de l’estat, Austin és un centre comercial, fabril, educatiu i de convencions. Entre la seva producció, destaquen els articles d’alta tecnologia, com a equips elèctrics, semiconductors i equips informàtics. És la seu de la Universitat de Texas a Austin (1883). Està previst que des de 2012 i fins a, almenys, 2021, el Gran Premi de Fórmula 1 dels Estats Units se celebri al seu circuit.
El Capitoli de Texas és la seu del govern de l’estat, situat al Downtown, Austin. Fou construït al 1888 i té l’estil neorenacentista italià.
Va ser edificat en gran part pels condemnats o els treballadors immigrants, fins a mil alhora. L’edifici ha estat restaurat moltes vegades, amb aire condicionat central instal·lat en 1955 i les reformes més recents van acabar el 1997.
Era dia de festa i els carrers estaven gairebé buits de circulació. Al centre de la ciutat, dalt d’un Pujol, s’aixeca imponent la seu del govern, el Capitoli.
Uns immensos jardins et donen la benvinguda. Molt ben cuidats, semblava que haguessin retallat l’herba just cinc minuts abans d’arribar nosaltres.
Grups de flors i arbres grandiosos ben distribuïts per tot arreu. Escultures, monuments i estàtues. Totes, totes d’estil clàssic i de bronze, rememorant personatges i moments històrics. Realment impressionant. Jo que estic fotut de l’esquena, estava endarrerit respecte als companys que anaven més lleugers i quina va ser la meva sorpresa quan de sobte, va parar al meu costat una mena de carro de golf però més gran i amb dues fileres de seients al darrere. El conduïa un agent de policia amb un uniforme impecable (com a les pel•lícules) que em va preguntar si desitjava pujar, que ell m’acompanyaria a l’entrada de l’edifici. Renoi, quina organització. Resulta que anava donant voltes pel parc recollint gent cansada o massa gran i dur-los puig amunt.
Un cop arribat i passar el rigorós control d’objectes a l’entrada (igual que a l’aeroport) es van obrir unes sales immenses GRANS DE DEBÒ. No vull allargar aquesta crònica perquè necessitaria quatre o cinc articles per descriure’l, però una cosa us diré, em va impressionar. Al centre, hi ha el buit que forma la cúpula central (més alta que el capitoli de Washington), a les sales, seients de fusta tallada (de fet tot l’interior és de pedra, fusta i llautó) i a les parets, quadres a l’oli de tots els governadors, magistrats, etc.
En sortir, vàrem fer un tomb fins a l’estàtua de la icona de la música country Willie Nelson al bell mig de la ciutat moderna, vàrem passejar a la vora del riu Colorado i vàrem anar a dinar a un “asador” típic on et venen la carn que menjaràs a pes. Però això, és un altra història que es repetirà més endavant.
