Ben esmorzats, avui hem matinat per anar a visitar una ciutat molt típica del mig oest americà, Fredericksburg. Així doncs, hem agafat el nostre superfamiliar i a fer quilòmetres falta gent. Durant una hora i mitja ben bé de camí, per autovies gratuïtes no hem parat de veure prats verds i arbres amb boscos aquí i allà, muntanyes, poques (cap), si més no, pujols que es van alternant. I de tant en tant tàlvegs, tota l’orografia molt suau, i verd vinga verd per tot arreu, com un immens camp de golf. Potser és degut a l’estació de l’any, primavera.
A mig camí, parada tècnica a una benzinera com les de les pel·lícules (ja us ho vaig dir que tot era com als films), amb un gran ninot mexicà que de nit seria lluminós.
Ja arribant a la ciutat, un paisatge familiar, vinyes. Si Companys, moltes i moltes vinyes, i cellers amb tast que s’anunciaven des de la carretera.
Després d’una altra parada a una tenda típica amb souvenirs i banyes de long horn (vaca típica de Texas), arribàrem a una ciutat preciosa, això si, orientada únicament de cara al turisme. Carrer ample vorejat d’edificis de fusta la majoria, excepte església i algun magatzem antic restaurat.
Tota mena de tendes formen la vorera per on passeges, de fet, ara que hi penso, no mi vaig fixar que hi hagués cap entrada a algun habitatge.
La gent, molt amable, good morning … good morning, bé allà sona més com un: goooo … mooona, que és l’accent texà.
Fredericksburg va ser fundada per colons alemanys, i d’això dona fe el ben ordenat i distribuït que està tot. Al mig del carrer principal hi ha una destil·leria de cervesa-restaurant on dines i de pas beus bona beguda manufacturada allà mateix.
En acabat, cotxe un altre cop i de tornada ens ve de pas Luckenbach.
Fundada també pels alemanys, no és una població pròpiament com l’entenem aquí. No en veus pas d’edificis. El més important és un vell magatzem i una antiga oficina de correus que va ser rebatejada com a lloc d’expressió de la música country després del concert a l’estiu del de 1973 quan Jerry Jeff Walker, recolzat per Lost Gonzo Band, gravà l’àlbum en viu “Viva Terlingua”. La gravació es convertí en un clàssic de l’estil Outlaw country.
Quatre edificis molt, molt vells i gent que estima la música passejant i escoltant un trio a l’aire lliure que expressava el que fos amb força.
I sense gaire temps per més doncs havíem de fer més de cent quilòmetres de tornada, cotxe i cap a casa.
