Brocountry
Aquest és un terme que va sorgir per definir al country lleuger, amb poc contingut. Sorgit en els anys 2000 pel qual desfilen cançons amb què la temàtica gira entorn “d’amigots” que s’apleguen en trobades els divendres o dissabte de nit amb la intenció d’emborratxar-se, veure a les noies en shorts (a les que mai diuen pel seu nom, sinó que es refereixen a elles com “baby”) i conduir a tota velocitat en la seva camioneta. Són cançons que sonen més properes al pop dels anys 70, fins i tot amb elements de “hip hop”, cançons de lletres molt simples, per escoltar i oblidar al cap de pocs minuts, la majoria de les quals mai arribaran a ser considerades clàssics de la Música Country. O almenys, això esperem.
El terme “BroCountry” va ser usat per primera vegada per la periodista Jody Rosen a la revista New York, en el seu article de l’11 d’agost del 2013. Aquí trobem a gent com Jason Aldean, el duo Florida Geòrgia Line, Jake Owen i Blake Shelton, però, per descomptat, no hi ha cantants femenines en aquest terreny.
El neologisme va originar una dura reacció per part de molts artistes com Alan Jackson, Travis Tritt, Brad Paisley i Gary Allan, entre d’altres, dient que aquestes cançons mostraven una pobra pinzellada de la Música Country. La divisió va ser tan accentuada que es va arribar a parlar d’una “guerra civil” entre els defensors i els detractors de l’estil. Un dels pocs periodistes que va parlar favorablement sobre el BroCountry va ser el crític David Horse, de Los Angeles Times, que va comparar aquesta tendència amb les cançons surfistes dels Beach Boys o, més proper en el temps, les de Bon Jovi o Sammy Hagar: “Per a un jove, l’atracció de llibertat sense preocupacions és molt forta.” A més del que és repetitiu de la temàtica, molts van denunciar com es presentava a la dona en aquestes cançons: Kenny Chesney va dir que quan s’esmenta a una noia, sempre està amb shorts ben retallats i prenent alcohol en alguna festeta. Per la seva banda, Brad Paisley va plantejar que algunes línies de les cançons són tan pobres que els compositors haurien de jurar que no les farien servir mai més.
Avui en dia, el Bro Country segueix ben viu i creant més artistes que mai. No porten barret de cowboy (texana), sinó gorretes cap al costat i els seus vídeos semblen més d’Enrique Iglesias que Alan Jackson. Paral·lelament, el Country Alternatiu s’ha convertit en un importantíssim reducte per a aquells que busquen alguna cosa més dins la seva música. La conclusió és que hi ha de tot, per a tots els gustos. Shania Twain i Taylor Swift (la qual va acabar abandonant l’estil country) han tingut un èxit descomunal, no només en el terreny country sinó també en el pop, com ho va saber tenir, per exemple, Kenny Rogers en les dècades dels 70 i 80. Però també els alternatius compten amb gegantins mercats i més, un gran públic a l’exterior, sobretot a Europa, on moltes vegades són més apreciats que al seu poble natal. I tots venen discos massivament, arribant amb gran rapidesa als preuats Discos d’Or. Les xarxes socials s’han convertit en un altre mecanisme de difusió d’artistes que conreen el veritable estil country, quan les grans ràdios prefereixen ignorar-los.
La història pendular segurament seguirà. S’ha dit que el desig de tornar a la tradició arriba cada 25 anys en el mercat comprador, així que augurem un major creixement del Country Alternatiu, Tradicional, Clàssic, Ameripolitan o com se li vulgui dir, i un declivi de New Country, però segurament en un temps, això es revertirà, potser amb noves llistes de cantants que, al cap i a la fi, seguiran identificant la rivalitat entre el més pop i el més tradicional.